SEVILLA VENERA UNA TALLA DE SANTA LLÚCIA QUE ÉS UN SANT JOAN TRANSVESTIT

Una talla del segle XVI de Sevilla a la qual es dóna culte com Santa Lucia no és ni de bon tros una santa ja que en el seu origen era Sant Joan Evangelista, canvi efectuat en els anys 30 del segle XX durant una restauració de la peça, adscrita a la capella del Dolç Nen Jesús. La talla, de rostre pa·lid i de fusta, forma part d'un retaule de l'escultor salmantí Juan Bautista Vázquàlez El Vell al que va ser atribuïda l'obra pel restaurador sevillà Benjamí Domínguez i per l'historiador Jesús Porres a 2007. .EFE SEVILLA -

Segons ha explicat Domínguez, a l'arxiu de Protocols Notarials de Sevilla es pot trobar el contracte de l'encàrrec amb l'escultor salmantí, però el retaule era per un Sant Joan, i els experts es van trobar amb una Santa Llúcia, tot i que amb figura pròpiament d'home i tall masculí. A més, la talla exhibia els colors propis de la representació de l'evangelista, mantolí vermell i vestidures verdes, però amb una cara femenina i cabells castanys, que originàriament havia estat daurat, de manera que els investigadors van concloure que es trobaven davant d'un Sant Joan reutilitzat . El canvi va venir per l'establiment a la capella de la seu de l'ONCE, ja que Santa Llúcia és la patrona dels invidents pel que al no tenir una figura femenina van decidir aprofitar el que tenien. La imatge està sent restaurada la capella sevillana, seu de la Germanor de la Vora Creu, mesura 1,20 metres, va ser daurada amb or fi de 24 quirats i porta diverses restauracions a l'esquena, una d'elles de dubtosa eficàcia. Segons el restaurador, encara que no té res a veure amb la restauració de l'Ecce Homo de Borja, la imatge va ser repintada en els anys vuitanta amb purpurina de papereria que tapa la pintura original, material que metòdica i professionalment Benjamí Domínguez va retirant per descobrir la policromia original. El treball intenta respectar l'original, ja que, segons Domínguez "una restauració és la que no es nota" i tracta de reintegrar en l'obra els colors o parts que pel pas del temps o per l'acció humana han desaparegut. En el cas d'aquesta imatge, la restauració, que durarà aproximadament uns quatre mesos, haurà de recompondre els dits i omplir amb estuc els petits buits que el pas del temps ha deixat sobre el seu mantell, però a més d'incidir sobre la seva identitat: o conservar a Santa Llúcia, culte que se li ve donant des de fa més de mig segle, o recuperar la identitat de Sant Joan Evangelista. La decisió serà presa a última hora, ja que en aquest moment el restaurador se centra a retirar capes de purpurina, que es van aplicar en els anys vuitanta, per poder reintegrar posteriorment les zones perdudes amb aquarel. El color s'aplica de manera que pugui ser discernible i que l'ull humà pugui veure a poca distància a quin punt s'ha restaurat i pugui diferenciar la zona original de la que no ho és. La primera part en la restauració és l'estudi detallat de l'obra, l'obtenció de la documentació, autor, data, materials i la realització de fotografies i radiografies per saber quantes capes hi ha, ja que una vegada que es retiri alguna cosa, serà informació perduda . Els materials, segons Domínguez, deuen ser reversibles i el més respectuós possible amb la naturalesa de l'obra, com la cua animal i les aquarel·les. Per aixecar les capes o vernissos malmesos s'utilitzen dissolvents, que van des de productes químics complexos fins a l'aigua, passos que són l'últim del procés. Posteriorment comença la conservació, un treball continu i cíclic durant tota la vida de la imatge per garantir la perpetuïtat del patrimoni històric i artístic. Evitar passar pel taller en cent anys és relativament senzill per a aquest tipus de peces, ja que una neteja estacional i l'estabilitat en la temperatura i la humitat poden conservar la imatge en perfecte estat durant anys.