Recent Posts

A LA PRESÓ PER ROBAR UNA BICICLETA FA VUIT ANYS?

28 de març 2016

  1. Adrián Manuel Moreno va ser condemnat a sis mesos de presó per robar una bici del servei públic de Sevilla el 2008.
  2. El jove, que tenia 18 anys quan va ser denunciat, espera l'indult que eviti que els seus dos fills petits es quedin sense manutenció.


La història d’Adrián Manuel Moreno és pur neorealisme del segle XXI. Una història que comença just amb el final de la pel·lícula de Visconti: dos amics esperen l’autobús una nit de copes i, expliquen, veuen una bici del servei públic de lloguer sense custodiar. L’agafen sense pensar en una altra cosa més enllà d’accelerar el retorn a casa. Però la Guàrdia Civil els sorprèn i els deté.

Això va passar el juny del 2008, i ara el jove de 27 anys està pendent que un indult li eviti passar sis mesos de presó, perquè des d’aleshores ha comès altres petits delictes que obliguen a executar aquesta condemna. «No és just, hi ha polítics robant i cap va a la presó, i jo que no he mort ningú, en canvi…», apunta. «Sembla que hem tornat a l’època de Franco amb El Lute i les gallines».

Des del mes d’octubre del 2015 confessa que viu amb un pessic permanent a l’estómac. Va ser la data en què va rebre la notificació que s’havia de presentar a la presó. Valme, la seva nòvia i mare dels seus dos fills, va ser qui va obrir la carta. «Em vaig quedar gelada, i més quan ens vam assabentar dels motius, ¡haver robat una bici el 2008!». L’estranyesa es va estendre en la família, encara que es van convèncer que per un delicte de tan poca importància no hi hauria cap problema. El temor no era tan sols l’entrada d’Adrián a la presó, sinó la falta de manteniment: el seu sou de cambrer és l’únic que entra a casa, i amb prou feines arriba per cobrir les despeses dels fills.

FAMÍLIA A L’ATUR / «Si ell va a la presó, com pagaré els bolquers, el menjar, la roba, les coses dels nens…», enumera la jove de 26 anys asseguda a la porta de casa dels seus pares, on han hagut de tornar buscant refugi per estalviar el màxim. Quan els avis hagin sortit, Adrián explicarà que els seus sogres estan aturats, i que es mantenen gràcies al sou de netejadora de la seva cunyada. També el seu propi germà està parat, i la seva mare cobra 600 euros amb els quals contribueix en tot el que pot. «El món que tenim s’ensorra si falto», afirma.

Al petit pati davanter de la vivenda on conversen Valme i Adrián pengen les joguines dels nens. Al seu voltant hi ha un nen ros de tres anys jugant, Ángel, que només es treu el xumet per expressar que el «papi surt lleig a la tele» o per mostrar un desmanegat ninot de superheroi. La petita Alba va complir un any el mateix dia que Adrián va conèixer que no havia d’entrar a la presó i que le donaven una pròrroga de tres mesos mentre es gestiona l’indult. No hi havia temps de celebració perquè aquell dia el seu pare, en principi, no hi havia de ser, com tampoc seria al restaurant mexicà on treballa i que l’ha hagut de tornar a incloure en la planificació per a les festes després de saber que, de moment, segueix en llibertat per haver-se-li concedit una pròrroga fins al mes de juny per si el Govern finalment concedeix l’indult.

Els seus caps el recolzen i a més de defensar-lo públicament, s’han compromès a guardar-li el lloc de treball si finalment entra a la presó. «Està gravat per les televisions, no es podran fer enrere, ¿no?», inquireix temorosa ella. També l’empresa de bicicletes, Sevici, i fins i tot l’Ajuntament de Sevilla, li han mostrat el seu suport. «Si fa falta, els compro una bici nova», ha ofert en diverses ocasions, lamentant no obstant que «n’hi ha moltes que es llancen al riu, que estan abandonades pel carrer i seré l’únic que pagui per totes les bicicletes de la ciutat».

«Això no és forma de viure», resumeix Adrián amb el doble de patiment. «Que es decideixin ja. Si fa falta, entro a la presó ara mateix i ja està, però que no em tinguin més amb aquesta indecisió». El dia que havia d’entrar a la presó, abans de conèixer la pròrroga, va ser una autèntica tortura. «Estava fora de mi, me’n vaig anar al camp a caçar llangardaixos, agafar ous… qualsevol cosa menys quedar-me aquí pensant i desesperant-me». El seu advocat va oferir al jutjat fórmules com el pagament de multa, la substitució per treball comunitari i fins i tot un règim de semillibertat dormint al penal. No hi va haver acord. «Tinc gravat el nom de la jutge, ara, el dia que tot això s’acabi, munto una barbacoa i la convido a cervesa», diu fent broma.

PLANS DE FUTUR PARALITZATS / Aquest és un dels pocs plans de futur que aquesta parella es permet. A Valme li agradaria fer un curs de maquillatge per a cadàvers perquè, diu, «m’expliquen que això dóna diners». I mira estranyada quan se li pregunta sobre què li agradaria fer per vocació. «No ho havia pensat mai...». Es va quedar a l’atur fa quatre anys, quan va acabar un mòdul de jardinera al qual es va apuntar perquè les pràctiques eren remunerades i va quedar embarassada.

El mateix li passa a Adrián. Li agradava l’Exèrcit, va passar les proves i el mateix dia en què es disposava a ingressar a l’acadèmia militar va decidir que això no era el que volia fer i que preferia les festes i «les nenes». I va canviar la disciplina per un mòdul de FP de soldadura. Amb la crisi es va quedar a l’atur fins que fa poc més de dos anys va trobar feina de cambrer.

Ell defensa la seva innocència i insisteix que aquella nit no va robar la bici. «El meu amic va desaparèixer uns segons i em va venir a buscar amb la bici, que ja havia sigut robada», rememora. «Jo, l’únic que vaig fer, va ser enfilar-me a la cistella fins que ens vam trobar amb la Guàrdia Civil», continua. Encara que el seu amic el va exculpar de tot, en el judici el condemnarien per haver coaccionat el seu amic, llavors menor d’edat. «Com poden pensar que jo l’amenaçava, si era un armari encastat de gran...»

Reconeix que va cometre el que ell defineix com «coses de canalla» i que ha de pagar la seva culpa per això, però no a costa de la vida dels seus nens. «El meu pare ens va abandonar quan jo era petit, i jo no faré passar els meus fills per això», assegura. A les nits, pensant en el que es pot trobar a la presó, afegeix el que en pensaran els seus fills. «Que els expliquin que estic treballant fora, però que no em vegin empresonat», demana. «Estic pagant la meva pena, i més del que correspon», conclou. EP.CAT

3 comentaris:

  1. Joder¡¡¡
    Entonces...¿ a los de la Gurtel, Púnicas, Pallarols, Banca catalana, Tibidabos, Araona, Pulpo, Garañón..? estos a cadena perpetua ¿¿¿¿noooo????

    ResponElimina
  2. ¡¡¡¡ahhhhhhh¡¡¡ ja estic més tranquil...

    ResponElimina