• Mentre una legió d'emprenedors nois alternatius s'enfrontava a les forces repressives de la Generalitat, uns quants burgesos es van ajuntar dimecres a sopar a Gràcia.
Dimecres passat a la nit, mentre una legió d’emprenedors nois alternatius s’enfrontava a les forces repressives de la Generalitat als carrers de Gràcia, uns quants porcs burgesos ens vam reunir a sopar a casa d’uns amics que viuen al barri. Entre els allà presents hi figurava el corresponsal a Espanya del New York Times, Raphael Minder, un suís molt simpàtic, educat a Oxford, a qui una petita editorial britànica li ha fet un encàrrec enverinat: escriure un llibre sobre el prusés. Se suposava que els altres –una colla d’unionistes menyspreables– li havíem de donar el nostre punt de vista sobre l’assumpte, encara que jo ja em vaig ocupar de dir-li que, si es descuidava, entre els uns i els altres el faríem tornar boig amb les nostres tonteries. Però l’home no s’acovardeix i ja ha parlat amb un munt de gent, incloent-hi a l’actual president de la Generalitat. ¡Sigui vostè un pilar del New York Times per acabar xerrant amb el molt honorable Cocomocho!

El sopar, molt bo, es va veure amenitzat per la presència al cel d’un helicòpter dels Mossos d’Esquadra, al qual de seguida vam batejar com el Blue Thunder. Hi vam trobar a faltar uns altaveus que emetessin a tot drap música de Wagner, ja que a tots ens encanta Apocalypse now, però suposo que tant era perquè també s’havien deixat a la comissaria el napalm, substància que, com tothom sap, fa olor de victòria. Va ser inevitable, doncs, acabar parlant dels okupes, dels seus amics de la CUP –Garganté s’havia apuntat a la tangana, com cada nit, i fins i tot s’havia interessat per la salut d’un begut que s’havia ficat dins d’un contenidor a dormir la mona, ¡perquè després diguin que és un rústic insensible!– i de la infinita paciència que aquesta ciutat té amb els dos col·lectius (i el que penja, com l’alegre canalla d’Arran, que ja ha vingut a dir que el que resulta estrany és que no cremi tota la ciutat tenint en compte com arribem a estar d’oprimits).

EL RUMBÓS XAVIER TRIAS

Els amfitrions van mostrar especial coneixement de causa, ja que fa uns anys es van passar alguns mesos disfrutant de les activitats culturals de la casa del costat, que havia sigut ocupada. Pel que ens van explicar, aquelles activitats culturals consistien principalment a beure birres –llençant les ampolles buides a la terrassa del veí, on dimecres sopàvem plàcidament–, fumar canutos i escoltar fins a les tantes les obres completes de Barricada, Eskorbuto i altres llumeneres del pop contemporani (Pregunta: ¿hi ha res més insofrible que el rock català dels 80? Resposta: sí, el rock radical basc de la mateixa època. ¡Amunt aquesta autoestima, barcelonins!). Evidentment, no van convidar mai els meus amics a les seves festetes, ja que els okupes són molt selectius i no deixen entrar qualsevol a les seves mansions, encara que els les paguem els contribuents a través del rumbós Xavier Trias, com passava amb el banc expropiat dels últims aldarulls (sembla que la fiscalia s’interessa per la munificència amb diners d’altri del bon doctor Trias, que no content amb rendir-se a Can Vies, va accedir a pagar un xantatge per tenir la festa en pau: ¡ferma i admirable actitud la seva!).

En realitat, als okupes sembla que els cau malament tothom. O estàs amb ells o estàs contra ells. La seva especialitat –com la del gran Garganté– és detectar feixistes, col·lectiu del qual pot formar part qualsevol que no els rigui les gràcies. Veuen feixistes a tot arreu, menys als seus propis edificis ocupats, on no brillen precisament per la seva absència. Algun d’ells en tindria prou de mirar-se al mirall si algun dia incorregués en l’extravagància de rentar-se les dents. Però vivim una època en què qualsevol talòs es declara antifeixista i d’extrema esquerra, i la societat fins i tot l’escolta i se’l presa seriosament: si Trias els pagava el lloguer, Colau diu que els buscarà un altre lloc igual de bufó des d’on continuar millorant el barri amb les seves activitats culturals (¡i a veure si alternem Eskorbuto amb Brams o Els Pets, xavals, que aquí estem construint una nació i no us n’assabenteu!).

Després de sopar, un dels comensals es va emportar el senyor Minder a passejar pel barri, perquè pogués sentir-se una estoneta com a Beirut. Els altres ens en vam anar cap a casa esquivant furgonetes dels Mossos i, en el meu cas, pensant que el problema dels okupes, com el dels ciclistes urbans, és la difícil aclimatació del col·lectiu a un país mediterrani on es tendeix de manera natural a la irresponsabilitat i l’escaqueig. Però també és veritat que això atrau tota mena d’entranyables sociòpates europeus que se senten molt a gust a Barcelona, més coneguda com «can pixa i rellisca». Frase que ja triguem a afegir, si és possible en lletra gòtica, a l’escut de la ciutat.

RAMÓN DE ESPAÑA
Periodista 
- elperiódico
La ciutat dels okupes

Share To:

Francesc Puigcarbó

COMENTARIOS:

1 comentarios

  1. Osties ¡¡¡¡
    Barcelona, més coneguda com «can pixa i rellisca»
    Aquesta és bona.

    ResponElimina