PER UN DIA QUE SURTO EN UNA ESQUELA I NO EM VEIG

El bon humor i la simpatia van definir tota la seva vida a Maria Rodrigo Molí, així que la seva família va voler que en la seva mort quedés aquest record d'ella. En negre sobre blanc. En la seva esquela publicada a l'ABC després de les dades habituals figura una frase que la retrata i que regala a propis i estranys un somriure més de les moltes que Maria va crear entre els que la van conèixer: «Per un dia que surto en una esquela i no em veig ».
Maria Rodrigo era una lectora habitual de les esqueles del diari. Solia començar la lectura per aquesta secció i l'acompanyava amb els seus comentaris sobre edats, família i cognoms en el cas que fossin il·lustres o coneguts. Amb el seu habitual bon humor, alguna vegada va comentar «cal veure que el dia que jo surti no em vaig a veure». La seva família mentre estava vetllant va recordar aquesta frase i va voler que fos present en la seva esquela. Des del periòdic els van cridar sorpresos al veure el text que havien enviat i per comprovar que era el desig de la família, ells li van indicar que així era i que d'aquesta manera volia retre homenatge a la seva mare. La seva filla Lali Camps compte com els seus familiars l'han trucat per dir-«quan vaig veure la frase em va donar alegria, perquè eren les seves paraules».

Maria Rodrigo va morir als 86 anys d'edat i ha deixat a Alcalá de Guadaíra el record d'una persona entranyable. Va regentar durant 13 anys el bar de l'institut Cristòfol de Monroy, on posava uns entrepans de truita que feien les delícies dels estudiants. La seva filla recorda com quan passejava per ella pel Barrero, era habitual que algun antic alumne la parés per dir-li, «Maria, que em acord de les teves entrepans de truita, eren els millors». A ella li donava gran alegria.

També va ser durant 38 anys la cuinera dels campaments d'estiu que organitzava el col·legi Salesià i dels que els nens tornaven parlant meravelles de com s'ho havien passat i més del bé que havien menjat. Va treballar també com a cap de cuina a l'emblemàtic hotel Oromana d'Alcalá. Ella va ser la cuinera que va preparar el dinar a la selecció espanyola de futbol del mític 12 a 1 a Malta, i una mica del mèrit d'aquella gesta esportiva atribuïa als seus plats. Eren famoses les seves croquetes i els seus espinacs, que Alfonso Guerra en la seva època de vicepresident anava a buscar a l'hotel quan venia a Sevilla.

No va tenir una vida fàcil, el seu marit, Alejandro, va morir amb 55 anys. Els dos es adoraven i ell reia a riallades amb les seves ocurrències. Els seus fills recorden que el seu pare tenia un queixal d'or i que li deien «com se't veu la mola quan rius amb la teva María». La viduïtat va fer que hagués de treballar dur per tirar endavant. Després que el seu marit va treballar tota la seva vida a l'oficina d'un magatzem d'olives, li va quedar una pensió de viduïtat de 19.000 pessetes. Una de les seves filles la més gran, Lali, ja s'havia casat, però els altres dos Alejandro i Francisco estaven encara a casa. Ella feia bromes amb les seves estretors «fills amb els que ens ha quedat no sé si ens va a donar per dutxar-nos cada dia», cantava, somreia i treballava dur, sempre sense perdre el bon humor.


Els seus tres fills li han donat sis néts, dos cadascun i una besnéta. Un d'ells és investigador i ha estat any i mig al Brasil, l'altre treballa a Londres. Ella els trucava i feia broma dient-los «fill vine, que em moriré i no seràs aquí». Va morir com ella volia a casa amb la seva família, el seu únic desig era «no anar al Valme». El dia abans sense que es posessin d'acord i sense que res fes indicar que li quedaven hores de vida, els seus fills, els seus néts i la seva besnét van anar tots a veure-la a casa seva, també va parlar amb el que té a Londres, així que va poder acomiadar-se de tots i ho va fer com va viure, amb un somriure i amb un bon humor indestructible. ABC.ES

Cap comentari

Amb la tecnologia de Blogger.