13.2.17

UN AFICIONAT DEL BARÇA BEN INFORMAT DES DEL MÉS ENLLÀ


Des de fa 25 anys, cada 14 de febrer l'família de Pere Serra i Guinjaume s'insereix a 'La Vanguardia' una esquela amb referències blaugrana

Des de fa 25 anys, cada 14 de febrer sense falta la família de Pere Serra i Guinjaume insereix en aquest diari (la vanguardia) una esquela amb referències blaugrana. Tot va començar amb un senzill "aquest any sí" i ha anat creixent en elaboració i complexitat (per als profans).

Pere Serra va ser un soci entusiasta del Barça que va morir el 14 de febrer de 1988. Els primers anys, l'esquela de recordatori constava d'un text de factura convencional ( "els que et vam voler no et oblidem") però aviat, a partir del 1992 , van aparèixer les notes barcelonistes d'actualitat. La transmissió de fets del Barça. Des de La Vanguardia fins al més enllà. Un barcelonisme que no és d'aquest món.
"El meu pare -explica Maribel Serra- era un culer de tota la vida. Penseu que era soci des d'abans de la guerra i mai, mai, ni en els nou anys que va passar entre la guerra, el camp de concentració i després el servei militar, mai es va donar de baixa. Quan va morir havia de tenir un nombre molt baix, segur ... ".

Pere Serra Guinjaume seguia el Barça fins i tot en camp contrari. I no solia fallar a casa, primer a les Corts, després al Camp Nou. "Era molt barcelonista, però de comportament seriós. En el camp del Madrid, per exemple, si marcava el Barça l'únic que feia era aixecar-se, deia 'gol!' (En to contingut) i seguidament es tornava a asseure com si res ", comenta Maribel.

Les primeres esqueles blaugrana, sempre puntuals cada 14 de febrer, no eren extenses. L'any 1993, en plena època d'èxits del Dream Team, tot es redueix a un "aquest any, també". Dotze mesos més tard, el 1994, l'esquela fa referència a la golejada sobre el Madrid, la del triplet de Romário i aquell famós regat que li va fer a Alkorta: "Aquest any almenys tenim cinc a zero".

Però no tot va ser tan senzill. Alguns, pocs, lectors del diari es van queixar al Defensor. "Barrejar a un mort a la vida dels vius perquè participi de la gresca d'uns aficionats al futbol és una demostració clara que necessitem un renaixement urgent dels models morals, socials i religiosos", deia un. "S'exhibeix massa cinisme sobre pràctiques i creences que s'haurien de prendre amb un gran respecte", opinava un altre, que es presentava com a rector "retirat" i escrivia des de Fraga.

"Mai he buscat ofendre i per això vaig optar per escriure en clau", explica la filla de Pere Serra.

A partir de llavors, les esqueles són més críptiques. "Ni ocellets, ni llampecs", podem llegir en el text que apareix el 14 de febrer de 1996. Per als avesats, s'entenia que es referia als partits recents del Barça, que havia ensopegat al camp del Numància, Los Pajaritos, i també en el camp del Rayo Vallecano. Llavors l'esquela afegia: "3-0". I assenyalava discretament el resultat del Barça-Madrid disputat només quatre dies abans en un Camp Nou ple de gom a gom.

Demà és 14 de febrer i com cada any nombrosos aficionats del Barça faran fora una ullada a la pàgina de necrològiques, per veure què li expliquen al bo de Pere Serra i Guinjaume sobre els últims esdeveniments de la història blaugrana. Segurament tocarà parlar de la recent semifinal de Copa ...

La filla de Pere Serra insisteix: "Que ningú pensi que tot això ho faig com un divertiment. Ho faig pel record del meu pare i el seu barcelonisme. Però també per la meva mare, que té 92 anys. I també pel meu germà ". Perquè a partir del 2006 l'esquela és doble, amb la mort de Pere Serra i Casanovas a qui Maribel es refereix com "nen" en els seus textos. Era àrbitre de bàsquet i això amplia les informacions que arriben fins al més enllà.

Així, en l'esquela del 2008 llegim: "Per cert, nen, sort dels de la furgoneta", referència al DKV Joventut, que acabava d'eliminar el Madrid de la Copa i havia guanyat el títol al TAU ia la pista de Vitòria .

El 14 de febrer de 1988 el Barça jugava a València i la ràdio retrunyia a la llar dels Serra, com sempre que havia partit. "El meu pare ens va dir que se n'anava a dormir una estona. De fons seguia sonant la ràdio. Va marcar el València i vaig sentir ... no sé com dir-ho, un crit, un gemec ... no sé definir-ho. Però no ho oblidaré mai ". El cel acabava de guanyar a un culer de soca-rel. lavanguardia.com

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada