Afortunadament, la gent que marxa sense pagar és poc habitual en el gremi de la restauració. O això sembla després de parlar amb diversos cuiners. Les maneres dels clients per marxar sense abonar el compte són variades, però sortir a fumar és la més habitual. Si el tabac estigués prohibit, el frau baixaria a cotes mínimes.
Això li va passar a Òscar Manresa, a qui se li van escapar uns clients des de dalt de tot de Torre d’Alta Mar (75 metres). ¿Com? «Van dir que se n’anaven a fumar i van baixar en ascensor fins al carrer. El més curiós és que ho van fer a l’acabar el primer plat, una cosa inexplicable, perquè el més lògic és marxar una vegada s’ha acabat el dinar o el sopar. A l’arribar a baix, es van esperar que l’aparcacotxes girés i van fugir».
L’ESQUER DE LA JAQUETA
A Jordi Esteve (Nectari) l’hi va jugar un paio que els va enganyar amb la jaqueta. «Estava menjant un menú degustació i havia deixat la jaqueta guardada a l’armari. Feia la cosa típica d’un fumador empedreït: aixecar-se després de cada plat per sortir a fumar al carrer». Però amb les postres es va aixecar per última vegada i ja no va tornar. «Pensàvem que tornaria a buscar la jaqueta, però no. Després vam buscar a les butxaques i no hi havia res. L’havia deixat com a esquer. Segurament, no era ni seva».
Fermí Puig recorda com si fos ara la visita a Drolma, «cap al 2006», d’un home d’uns 40 anys amb crosses. «El personatge es va asseure a la taula, va menjar com un capità general, va demanar fins i tot el telèfon a dues cambreres guapes i joves i quan li vam presentar la factura de 290 euros es va negar a pagar». Puig i els seus li van oferir fer-ho l’endemà, però l’home va dir que no. «Ho tenia tot calculat. En aquella època superar els 300 euros ja era delicte i menys d’això era una falta. Era un professional d’això».
«Ens va dir: ‘M’agrada molt l’alta gastronomia però no tinc recursos per permetre-me-la. Com veuen, vaig amb crosses i no puc escapar-me, així que si vol, truqui a la policia. Potser venen els agents que ja conec d’altres vegades i com a màxim passaré una nit a comissaria; l’endemà me n’aniré com si no hagués passat res’». Així de clar.
Encara avui, malgrat els anys transcorreguts, Puig no deixa de sorprendre’s. «Em fa ràbia, sí, però el personatge tenia la seva gràcia i el fet que anés en crosses provocava una mica de commiseració». El van deixar anar. Quin remei.
«ET SENTS ESTAFAT»
A Ivan Surinder (Tandoor) se li van colar una vegada. «Dos menús de migdia. Se’n van anar a fumar». El seu restaurant és més humil que els d’estrella Michelin i el cop és més digerible econòmicament, però tot i així que uns clients marxin sense pagar els regira l’estómac. «Tant és que sigui un menú, un banquet o un còctel, perquè poses tot el teu esforç perquè el client estigui content, i et sents estafat i amb la sensació d’inútil per no haver-ho pogut evitar».
¿Algun cuiner ho ha fet mai? La resposta és sí. Ho confessa Xavi Jovells (Floreta –abans va estar a Tres Porquets i Can Pineda–). «Mai ho tornaria fer. Va ser fa 20 anys, en un bar del poble de la meva mare. Eren festes i després de demanar 10 cops el compte i esperar 40 minuts vam marxar», admet Jovells, que mai ho ha patit i que insisteix que no ho tornaria a fer. «Passem moltes hores, massa, perquè tot funcioni, i que et facin això és el pitjor», subratlla.
Tags:
- - COLLONADES
