UNA CELEBRACIÓ NUMÈRICA: 14 DE MARÇ, EL DIA DEL NÚMERO PI


A 'El jardín de los senderos que se bifurcan', Jorge Luis Borges dedica un conte a una biblioteca que conté tots els llibres possibles. Tots, des d’un el text deel qual és la repetició de les lletres MVC des del principi fins al final, fins a qualsevol obra ja escrita, i fins i tot les que es van poder escriure i no es van escriure. Una biblioteca fruit de totes la combinacions possibles de 25 símbols ortogràfics. ¿Existeix una biblioteca així o és realment un conte? La resposta podria estar entre els decimals més famosos, els de pi, 3,14. En realitat es tracta d’un reguitzell infinit de decimals sense cap patró aparent. Aquí els 10 primers: 3,1415926535. D’aquests decimals se n’han arribat a calcular 22 bilions, i tot i així no són res al costat d’infinit.

De fet, The Pi-Search Page és una pàgina web que conté els 200 primers milions de decimals de pi. En ella hi ha un buscador que ens permet saber quantes vegades apareix un número determinat en aquesta milionària seqüència decimal. Per exemple, el dia d’avui (130317) apareix 237 vegades. Podem anar més enllà, codificar paraules i veure si aquestes apareixen. Podem associar cada lletra de l’abecedari a un número: la lletra a seria l’1, la b seria 2, i així… D’aquesta manera, per exemple, la paraula casa seria el 31201, un número que apareix 2.070 vegades entre aquests 200 milions de decimals. La pregunta és: ¿estarà qualsevol seqüència de números dins dels infinits decimals de pi? O dit d’una altra manera, ¿podem trobar aquest article (prèvia codificació) entre els decimals de pi?

Avui dimarts, 14/3, se celebra el dia de pi (3/14, de la notació anglosaxona). Un bon moment per reflexionar sobre la importància de les matemàtiques en el nostre món. Odiades per molts, estimades per pocs, base de la divisió entre ciències i lletres que ens posiciona de manera vergonyant. Ningú presumeix de les seves faltes d’ortografia, però quantes vegades han sentit allò d’«és que soc de lletres», sense vergonya i, sovint, acompanyat d’unes rialles de complicitat.

Em comentava un docent matemàtic com deuen cultivar-se les petites llavors que planta a les seves classes, de com de delicat és el camí que prepara per apreciar certa bellesa i com tot s’engega en orris amb un simple «jo odiava les matemàtiques». Les matemàtiques fonamenten l’esperit crític, no hi ha pas endavant que no requereixi comprovació, no hi ha gats amagats, segones intencions, ni portes falses, només la veritat. Una vacuna obligatòria per a malalties tan contemporànies com la postveritat.

Posem un exemple: fa poc em van mostrar un gràfic que relacionava un augment de la delinqüència amb l’augment de l’entrada d’immigrants. La notícia culpava els segons del primer. Qualsevol alumne amb mínims coneixements d’estadística sap que correlació no implica causalitat i, per tant, aquell gràfic no té cap valor acusatori. I tot i així, es publica. Les matemàtiques ens ajuden a discernir, ens permeten prendre decisions econòmiques amb criteri o comprendre per què coses que podrien semblar impossibles en realitat són probables. Professionalment el matemàtic s’ha diversificat, cada vegada més àrees requereixen dels seus coneixements, no existeix atur per a ells i en alguns àmbits són realment molt ben pagats. Les modes passen, els teoremes persisteixen.

Encara que hi ha molts docents entregats a millorar l’ensenyament de les matemàtiques es necessita encara més implicats, dins i fora de l’escola. Les dificultats a l’aula són diverses, potser la més renovada sigui el mètode. Ningú entendria que aprendre música només requerís de la pràctica d’escales i s’oblidessin de la interpretació o de la composició. Les matemàtiques van més enllà dels càlculs repetitius i dels problemes avorrits, són creatives, divertides i fins i tot addictives. Són belles i presenten misteris com l’exposat al començament. Però també hi ha d’haver implicació fora de l’aula, principalment de les institucions públiques, els mitjans de comunicació i els mateixos matemàtics.

La gran desproporció entre premis culturals i científics és enorme. El mateix passa amb els mitjans: encara que els últims anys s’han incrementat, en quantitat i qualitat, les aparicions de matemàtics en ells segueix sent anecdòtica. Segurament tot això és degut a una falta de tradició, però és necessari, fins i tot diria que urgent, crear aquests espais referencials. Aviat necessitarem molts més matemàtics en les nostres empreses, però les matemàtiques són sobretot importants per construir una societat amb un fort esperit crític, lliure i capaç de combatre l’engany. ELPERIODICO.CAT

Cap comentari:

Amb la tecnologia de Blogger.