Imagina que tens trenta i tants anys i has passar més de la meitat de la teva vida covant i lligant menys que un gat d'escaiola per acabar en un treball més o menys decent. El lema forever alone s'encén en el teu front cada vegada que els teus col·legues et parlen de la seva vida en parella o en família i Internet no fa més que colar-te anuncis de pàgines de cites. Un dia, quan estàs a punt de fer clic en el botó de registrar, un amic et crida i et diu que ha vist el pare al parc tractant de buscar-te parella armat amb una fitxa amb les teves dades, com si d'un Opel Corsa et tractessis.
Doncs bé, aquesta és una situació d'allò més habitual per quantitat de joves solters a la Xina actual, els qui es resignen que els seus pares o avis els "representin" en els mercats de solters que s'organitzen periòdicament en places i parcs de tota ciutat com cal.
Una característica cridanera d'aquests mercats és que la majoria dels perfils anunciats corresponen a dones, entre les quals abunden les que no aconsegueixen trobar parella perquè han dedicat més anys a elevar el seu nivell d'estudis, i sembla que a molts homes xinesos encara els dóna objecció aparellar-se amb algú amb un major nivell educatiu. Són les anomenades "dones sobrants" (剩 女), de les que ens podem encarregar en una altra ocasió.
De fet, els mercats de solters suposa una espècie d'última opció, ja que implica exposar als fills o néts a l'escrutini de centenars de desconeguts, i aquesta és una qüestió que tradicionalment s'ha solucionat a través de les xarxes de parents i amiguets. Per això, resulta comprensible que els solters anunciats en ells estiguin una mica fins a les gònades de l'assumpte. No obstant això, les dades demostren que la cosa es torna molt més acceptable quan les cites a cegues s'organitzen en un context una mica més discret.
Segons una investigació publicada al febrer d'aquest any, més del 90% dels solters van participar en cites a cegues organitzades pels seus familiars o amics durant l'Any Nou xinès. A més, el 54,7% d'ells aniria a entre 8 o 10 cites en només 2 setmanes, mentre que un 16,46% ho faria entre 5 i 8 vegades.
Per entendre la raó de ser d'aquest curiós fenomen no només cal tenir en compte la manca de temps per buscar parella en una societat ultracompetitiva, sinó també la tabarra perpètua que persegueix als fills des que es graduen i que els empeny a casar-se quant abans.
D'acord amb un estudi realitzat en 2016 per la pàgina xinesa de ligoteo Zhenai ( "amor veritable"), més del 70% dels solters van admetre sentir-se pressionats pels seus pares per casar-se ia un 20% d'ells s'ho arriben a repetir més de 12 vegades a l'any.
A més, encara que soni una mica extrem, la veritat és que negar-se a tenir fills quan la biologia ho permet suposa poc menys que un pecat contra l'ètica familiar confuciana dominant al llarg i ample del país. Ara bé, com explico en el vídeo, els avis en potència paguen la seva matraca amb una alta possibilitat de ser ells els que s'encarreguin d'una part de les cures dels esperats néts. No tot anaven a ser desavantatges.
De fet, els mercats de solters suposa una espècie d'última opció, ja que implica exposar als fills o néts a l'escrutini de centenars de desconeguts, i aquesta és una qüestió que tradicionalment s'ha solucionat a través de les xarxes de parents i amiguets. Per això, resulta comprensible que els solters anunciats en ells estiguin una mica fins a les gònades de l'assumpte. No obstant això, les dades demostren que la cosa es torna molt més acceptable quan les cites a cegues s'organitzen en un context una mica més discret.
Segons una investigació publicada al febrer d'aquest any, més del 90% dels solters van participar en cites a cegues organitzades pels seus familiars o amics durant l'Any Nou xinès. A més, el 54,7% d'ells aniria a entre 8 o 10 cites en només 2 setmanes, mentre que un 16,46% ho faria entre 5 i 8 vegades.
Per entendre la raó de ser d'aquest curiós fenomen no només cal tenir en compte la manca de temps per buscar parella en una societat ultracompetitiva, sinó també la tabarra perpètua que persegueix als fills des que es graduen i que els empeny a casar-se quant abans.
D'acord amb un estudi realitzat en 2016 per la pàgina xinesa de ligoteo Zhenai ( "amor veritable"), més del 70% dels solters van admetre sentir-se pressionats pels seus pares per casar-se ia un 20% d'ells s'ho arriben a repetir més de 12 vegades a l'any.
A més, encara que soni una mica extrem, la veritat és que negar-se a tenir fills quan la biologia ho permet suposa poc menys que un pecat contra l'ètica familiar confuciana dominant al llarg i ample del país. Ara bé, com explico en el vídeo, els avis en potència paguen la seva matraca amb una alta possibilitat de ser ells els que s'encarreguin d'una part de les cures dels esperats néts. No tot anaven a ser desavantatges.
D'altra banda, com molts sabreu, la Xina és un país amb una llarga tradició de matrimonieres i matrimonis concertats, i aquesta és una de les principals raons que es percebi un nivell relativament alt de tolerància a que familiars i amics fiquin els seus nassos en la teva vida personal.
Òbviament, per a molts això pot suposar un autèntic infern, però també n'hi ha que no tenen cap problema en deixar-se ajudar. Entre els meus amics xinesos tinc exemples de tots dos casos. Un d'ells finalment va accedir a casar-se i tenir un fill amb la seva nòvia quan ja havien decidit separar-se. Ara tots dos estan casats amb altres persones i el fill està sent criats pels seus avis paterns, principals artífexs del culebró. L'altre és un jove vivalavida de classe mitjana-alta a qui els seus pares organitzen festes amb altres solters gairebé cada cap de setmana. L'oncle s'ho passa pipa perquè els pares xinesos d'avui dia respecten la decisió dels fills i, a més, no ha de moure un dit per a conèixer gent interessant amb un capital cultural i econòmic similar, veritable clau sociològica per al matrimoni reeixit en gairebé qualsevol part del món.
Ara bé, aquesta particularitat cultural també pot afectar xinesos adoptius com a servidor. Quan la meva actual dona i jo portàvem uns mesos sortint, el seu exnòvio se les va apanyar per mobilitzar els seus familiars i organitzar un sopar amb ella i altres parents durant l'Any Nou xinès. El meu actual sogra no sabia res sobre la nostra relació en aquells moments i es va prestar per convèncer la seva filla que es presentés a la trampa.
Òbviament, per a molts això pot suposar un autèntic infern, però també n'hi ha que no tenen cap problema en deixar-se ajudar. Entre els meus amics xinesos tinc exemples de tots dos casos. Un d'ells finalment va accedir a casar-se i tenir un fill amb la seva nòvia quan ja havien decidit separar-se. Ara tots dos estan casats amb altres persones i el fill està sent criats pels seus avis paterns, principals artífexs del culebró. L'altre és un jove vivalavida de classe mitjana-alta a qui els seus pares organitzen festes amb altres solters gairebé cada cap de setmana. L'oncle s'ho passa pipa perquè els pares xinesos d'avui dia respecten la decisió dels fills i, a més, no ha de moure un dit per a conèixer gent interessant amb un capital cultural i econòmic similar, veritable clau sociològica per al matrimoni reeixit en gairebé qualsevol part del món.
Ara bé, aquesta particularitat cultural també pot afectar xinesos adoptius com a servidor. Quan la meva actual dona i jo portàvem uns mesos sortint, el seu exnòvio se les va apanyar per mobilitzar els seus familiars i organitzar un sopar amb ella i altres parents durant l'Any Nou xinès. El meu actual sogra no sabia res sobre la nostra relació en aquells moments i es va prestar per convèncer la seva filla que es presentés a la trampa.
He de reconèixer que l'exnòvio s'ho va currar molt bé i fins i tot va agafar un avió des d'una província bastant llunyana per ordir el seu pla, però tot va resultar endebades, perquè per molta tradició que hi hagi, avui en dia no hi ha Confuci ni Buda ni Mao que obligui els xinesos a casar-se amb qui no volen. Això sí, un gairebé ha de llegir-se el 'Art de la guerra' de Sun Tzu per poder resistir a la pressió i sortir-se amb la seva. Autor: Javier Teiletxea. - publico.es
Autor: Javier Teiletxea. - publico.es
Tags:
COLL0
