Una mina a la deriva va enfonsar en quatre minuts el transatlàntic en aigües de Sud-àfrica i va causar 134 morts. Es van registrar «escenes tristíssimes». «Diverses senyores van haver de ser ateses de síncopes i atacs nerviosos a les farmàcies», explicava fa ara un segle El Noticiero Universal, que relatava que «nombrosíssimes persones, parents o amigues dels nàufrags», s’havien adreçat en grans glopades a les oficines de la Companyia Transatlàntica, a la Rambla, a demanar «detalls de la catàstrofe». A la Barceloneta, on bona part de la tripulació tenia les famílies, les banderes de les societats marítimes van ser hissades a mig pal. Impresión en Barcelona, va titular Las Noticias, que es lamentava que el naufragi havia portat «el dol i la desolació a tantes famílies».
Com el Titanic, el més modest vapor correu de Filipines Carlos de Eizaguirre –un transatlàntic de 114,47 metres d’eslora i 4.375 tones de desplaçament, propulsat per dues màquines de 3.173 cavalls amb hèlices independents, tot un prodigi tecnològic per a l’època– havia salpat en un mes d’abril, tot i que cinc anys més tard, el 1917. Anava rumb a Manila, cobrint el trajecte de la línia regular inaugurada el 1884 amb l’antiga colònia. Per segona vegada anava a circumval·lar l’Àfrica pel cap de Bona Esperança, després que, a un any i mig de la conclusió de la Gran Guerra, s’hagués decretat el tancament del canal de Suez per als vaixells no aliats.
El 26 de maig, 35 dies després de sortir de Barcelona, l’Eizaguirre va trobar el seu particular iceberg en forma de mina a la deriva a 25 milles de Ciutat del Cap (Sud-àfrica). Va ser un dels enfonsaments més ràpids de la història. Tot just quatre minuts va trigar a partir-se en dos i desaparèixer del tot sota les aigües. La vigília a la tarda, el vaixell havia albirat l’illa de Robben. Enmig d’un fort temporal, amb pluja i mar desfeta que dificultaven les maniobres, el capità, Fermín Luzárraga, havia decidit variar la derrota del vaixell per no arribar al port de la ciutat sud-africana, sota mandat britànic, fins a l’alba. L’endemà tenia previst obsequiar el passatge amb una excursió a Table Mountain, el massís de cim aplanat que serveix d’esplèndid mirador de la ciutat, com havia fet en el viatge anterior.
Però la precaució va resultar fatal. A dos quarts de quatre de la matinada, quan el gruix del passatge i la tripulació dormien, una formidable explosió va obrir un esvoranc a la segona cambra del vaixell, per estribord i sota la línia de flotació. En els minuts següents van morir 134 persones: 84 tripulants, incloent-hi el capità, i 50 passatgers, entre ells 5 nens petits i 12 dones. Només es van recuperar vuit cadàvers. Alguns, com el del quart maquinista, Onofre Manzanares, «es trobaven espantosament devorats» per taurons, recolliria un informe. Miraculosament, 25 persones van viure per explicar-ho.
NENS PER LA BORDA
Això del miracle s’entén millor llegint les declaracions dels supervivents, conservades a l’arxiu del Museu Marítim. Malgrat que després de l’última escala, a Las Palmas, s’havia portat a terme un simulacre de salvament, enmig del temporal i a les fosques –de seguida es van apagar els llums dels senons de coberta– els aterrits mariners no aconseguien despenjar els bots. A una de les barques –va relatar el viatjant de comerç barceloní Ricardo de la Torre, un dels dos únics passatgers supervivents– hi havien pujat «un pare i tres criatures de 4 i 5 anys quan es va precipitar «per un extrem (…), i va llançar a l’aigua aquells infeliços mentre la dona i mare proferia crits estridents d’auxili».
De la Torre es va salvar amb 23 persones més en el bot número 6, l’únic dels vuit que va poder ser arriat. Va renunciar a pujar-hi el telegrafista, Alfonso Macho, que es va quedar emetent inútils trucades d’auxili. El 1923, un escrit a La Vanguardia es dolia que la Transatlàntica havia donat «per tota recompensa 500 pessetes a la germana d’aquell heroi, que vivia amb ell compartint el seu sou». A més dels ocupants del bot, només es va salvar l’ajudant de màquines Alejandro Fernández, que va aconseguir agafar-se 32 hores a un precari tauló.
La Transatlàntica va tenir notícia de l’enfonsament només 11 hores després de produir-se, quan el seu agent a Ciutat del Cap va enviar un telegrama en què ja assenyalava que el vaixell s’havia enfonsat «per una explosió externa». L’alarma es va estendre a la naviliera, ja que l’Eizaguirre no havia sigut assegurat contra riscos de guerra. Per això, es va limitar a informar les seves delegacions amb quatre telegrames xifrats en què ometia la causa del naufragi. «Termidor permutar transformat rail a prop de joia Robben (Eizaguirre perdut totalment a prop d’illa Robben)», començava el primer.
El dia 28, quan corrien per Barcelona els primers rumors de la tragèdia, un directiu de la companyia va anotar en vermell en una quartilla quadriculada: «Don Claudio [López, el segon marquès de Comillas, propietari de la naviliera] ja està assabentat de l’accident (…) El previnc que portarem això amb tota reserva i direm que es tracta d’un accident ordinari».
UNA FORTUNA EN JOC
A la vegada, es redactava un informe per al marquès en què s’admetia que la causa més probable de l’enfonsament havia sigut una mina i se l’informava: «No veiem clar que es pugui atribuir dintre de la denominació genèrica riscos o fortuna de mar». L’Eizaguirre havia sigut assegurat per aquest concepte a França per 2.900.000 francs. Hi havia, doncs, molts diners en joc.
Els diaris de Barcelona, quan per fi van informar de la tragèdia, van recollir la versió de l’empresa, complint el que aquesta va plasmar en una altra nota interna: «Donat el règim de censura en què té el Govern la premsa, podrem aconseguir fàcilment que aquesta s’abstingui de publicar detalls sobre les probables causes del sinistre». Així, La Vanguardia i El Noticiero Universal van incloure un paràgraf calcat, com dictat per una mà negra: «La majoria [d’experts] coincideixen a no admetre la possibilitat que el vaixell xoqués amb una mina(...). Es creu que l’Eizaguirre es devia haver trobat amb algun temporal».
La veritat, mentrestant, s’ocultava entre bastidors. Va quedar documentada en una altra nota reservada de la Transatlàntica el 2 de juny. Tractava d’una reunió a Madrid amb el president del Govern, el liberal Manuel García Prieto, en la qual la companyia l’havia informat de la seva decisió «d’orientar l’opinió pública en el sentit que es tracta d’un accident de mar». A la vegada, li havia demanat ajuda per presentar «una reclamació a Anglaterra» davant la sospita que la mina que havia enfonsat l’Eizaguirre era «de les que haurien pogut col·locar per a les defenses del port» sud-africà.
L’almirallat anglès ho va negar i va donar com a «fet constatat» que s’havia tractat d’una mina a la deriva del vaixell corsari alemany Wolf, que en un periple de 451 dies d’anada i tornada entre Alemanya i Nova Zelanda va acabar enfonsant 30 vaixells i fent 467 presoners. El també anomenat Vaixell Negre, que navegava simulant ser un inofensiu mercant i canviava constantment d’aparença mitjançant decorats de coberta, havia sembrat dos camps de mines a la zona. Tot i que tenia punts febles, com ara que el Wolf havia deixat aquelles aigües quatre mesos abans i que cap altra de les víctimes havia sigut engolit pel mar tan ràpid, va acabar sent la versió acceptada. Aparentment, ningú va investigar més.- elperiodico.cat
Tags:
COLL0
