Ningú haurà deixat d'observar que sovint el sòl es plega de manera que una part puja en angle recte amb el pla del sòl, i després la part següent es col·loca paral·lela a aquest pla, per donar pas a una nova perpendicular, conducta que es repeteix en espiral o en línia trencada fins a altures summament variables. Ajupint-se i posant la mà esquerra en una de les parts verticals, i la dreta a la horitzontal corresponent, s'està en possessió momentània d'un graó o esglaó. Cadascun d'aquests esglaons, formats com es veu per dos elements, se situa un tant més amunt i endavant que l'anterior, principi que dóna sentit a l'escala, ja que qualsevol altra combinació produirà formes potser més belles o pintoresques, però incapaces de traslladar d'una planta baixa a un primer pis.
Les escales es pugen de front, doncs cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L'actitud natural consisteix en mantenir-se dempeus, els braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els graons immediatament superiors al que es trepitja, i respirant lenta i regularment. Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta a baix, embolicada gairebé sempre en cuir o camussa, i que llevat d'excepcions cap exactament en el graó. Posada al primer graó aquesta part, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part equivalent de l'esquerra (també anomenada peu, però que no s'ha de confondre amb el peu abans citat), i portant-la a l'altura del peu, se li fa seguir fins col·locar-la al segon esglaó, amb la qual cosa en aquest descansarà el peu, i en el primer descansarà el peu. (Els primers esglaons són sempre els més difícils, fins a adquirir la coordinació necessària. La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l'explicació. Compte especialment de no aixecar al mateix temps el peu i el peu).
Arribat en aquesta forma al segon esglaó, n'hi ha prou de repetir alternadament els moviments fins trobar-se amb el final de l'escala. Se surt d'ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la fixa al seu lloc, del qual no es mourà fins al moment del descens.
Les escales es pugen de front, doncs cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L'actitud natural consisteix en mantenir-se dempeus, els braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els graons immediatament superiors al que es trepitja, i respirant lenta i regularment. Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta a baix, embolicada gairebé sempre en cuir o camussa, i que llevat d'excepcions cap exactament en el graó. Posada al primer graó aquesta part, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part equivalent de l'esquerra (també anomenada peu, però que no s'ha de confondre amb el peu abans citat), i portant-la a l'altura del peu, se li fa seguir fins col·locar-la al segon esglaó, amb la qual cosa en aquest descansarà el peu, i en el primer descansarà el peu. (Els primers esglaons són sempre els més difícils, fins a adquirir la coordinació necessària. La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l'explicació. Compte especialment de no aixecar al mateix temps el peu i el peu).
Arribat en aquesta forma al segon esglaó, n'hi ha prou de repetir alternadament els moviments fins trobar-se amb el final de l'escala. Se surt d'ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la fixa al seu lloc, del qual no es mourà fins al moment del descens.
FI
Instrucciones para subir una escalera - Julio Cortázar
Tags:
COLLONADES
