SOBRE LA LLEGENDA URBANA (O NO) DE QUE EL FURBY ERA UN ESPIA

 La joguina favorita dels nens dels 90 tenia una càmera i una gravadora que registrava tots els nostres passos i podia quedar-se amb secrets d'estat. Oi? Doncs no. Hi va haver algun any, entre finals dels 90 i començaments del 2000, en què tots els nens d'Espanya (i si exagerem una mica, del món) van portar el furby a classe com a joguina predilecta que els Reis Mags havien dipositat amb afecte al costat de l'arbre de Nadal després d'un any de bon comportament. Lluny van quedar el ioio, els tazos, els àlbums per col·leccionar i altres invents: el que tothom volia era aquesta mena de gremlin millennial al que calia alimentar introduint un dit al seu bec i al que es podia ensenyar a parlar (o això asseguraven les seves instruccions). Aviat totes les llars del nostre país es van omplir de mascotes amb forma d'híbrid d'ocell que deien en el seu castellà particular les seves famoses frases: "la meva por" o potser "el meu altre cop adormit". Però el furby, la joguina favorita dels nens, també produïa certa por en tot aquell que s'aventurava a treure el cap en els seus ulls sense vidre. Generalment descansaven dipositats a les prestatgeries, i conforme aquests nens que havien crescut veient 'Toy Story' se'n van cansar, i van decidir comprar-se un Tamagochi o qualsevol altre succedani de les responsabilitats futures, els seus furbis van perdre a poc a poc les piles, inamovibles a les seves prestatgeries prestatgeries, observant l'infinit mentre les flames s'apagaven. Com que feien una mica de mal rotllo, la gent solia tancar-los les parpelles, i més d'algun es va atrevir a mirar aquella estranya marca que tenien al front, damunt dels ulls, i que semblava una càmera. No només els nens més paranoics, sinó tots en general pensem alguna vegada en observar aquesta joguina inquietant: "¿M'estarà observant algú de l'Agència Central d'Investigacions nord-americanes mentre dormo?". Tots pensem alguna vegada en observar aquesta inquietant joguina: "M'estarà observant algú de l'Agència Central d'Investigacions nord-americanes mentre dormo?" Com que el furby era una joguina graciosa però també particularment sinistra, han sorgit a posteriori algunes llegendes urbanes sobre ell. En realitat, repassant una mica la seva història, va ser un èxit per a Hasbro: les seves vendes es van disparar el dia del seu llançament i es van haver d'esperar diverses cues, es van arribar a vendre més de 27 milions d'exemplars al primer any de comercialització i al estiu del 98, el seu preu de venda, que havia estat en un primer moment als Estats Units d'uns 30 dòlars, va pujar fins als 100.

La llegenda urbana estava destinada a forjar-se des del principi, ja que amb l'aparició de la joguina també van sorgir algunes equivocacions. Per exemple, es creia, erròniament, que podien repetir el que sentien al seu voltant, per la qual cosa algunes agències d'intel·ligència van prohibir l'entrada del ninot a les oficines. En realitat, segons els usuaris de 'Robotic Lab', que 'han desfet' la bestiola per dins, només deia de forma aleatòria les frases que tenia gravades per a cada situació, no tenia cap sistema de reconeixement de parla ni gravació, i la raó per la que parlava cada vegada més espanyol (o l'idioma perquè estigués programat) era perquè tenia una mena de comptador que explicava les vegades que era usat prement els botons, i quan s'arribava a una frase determinada desbloquejava les altres frases.

Això no treu que la llegenda naixés i creixés, arribant probablement a les nostres llars. Sent completament sincers, molts nens volien tenir un furbi perquè havia arribat a les orelles l'altra llegenda negra que acompanyava la joguina: que aprenia paraulotes. Era, en realitat, la mateixa equivocació que va fer que molts titulars nord-americans advertissin el 99 que era un perill per a la seguretat del país. "Fes-te de banda, Aldrich Ames" va escriure Vernon Loeb del 'Washington Post'. "L'Agència de Seguretat Nacional ha apuntat una nova amenaça a la seguretat nacional capaç de revelar secrets als adversaris nord-americans: el furby". L'any 99 la perillosa joguina va ser prohibida oficialment per la NSA, la Drassana Naval de Norfolk i fins i tot el Pentàgon De fet, un recent article a 'Mel Magazine' tracta de desmuntar totes aquestes llegendes urbanes que han quedat ja a l'imaginari col·lectiu que ronda a la joguina: "El discurs de l'aprenentatge era una completa il·lusió", assegura el mateix creador, David Hampton. "No era un dispositiu d'enregistrament i, per tant, era incapaç de retenir secrets de seguretat nacional. Tenia unes 700 o 800 paraules programades. Al principi començaven parlant 'furbish', un idioma real que vaig desenvolupar, ia mesura que s'hi interactuaves es introduïen més paraules en el teu propi idioma"