Cada any, la Terra és bombardejada per aproximadament 16 tones de meteorits que es precipiten a l'atmosfera. La majoria a penes arriben a una desena de grams de massa i són tan petits que passen desapercebuts. Alguns més poden causar una resplendor al cel nocturn que desapareix en qüestió de segons, però… què hi ha dels meteorits amb el potencial per arrasar amb una regió del món?
Tot i que l'impacte més recent d'un asteroide capaç de provocar un cataclisme a nivell mundial data de fa 65 milions d'anys, el matí del 30 de juny de 1908, una explosió devastadora coneguda com l'esdeveniment de Tunguska va cimbrar Sibèria amb la força de 300 bombes atòmiques.
Prop de les set del matí, una enorme bola de foc va travessar el cel de l'altiplà de Sibèria central, una àrea inhòspita on els boscos de coníferes donen pas a la tundra i els assentaments humans són escassos.
En qüestió de segons, una calor abrasadora va fer cremar el cel i una explosió ensordidora va sepultar més de 80 milions d'arbres en una àrea de 2 mil 100 quilòmetres quadrats de bosc.
L'esdeveniment va provocar ones expansives que segons la NASA, van ser registrades per baròmetres a tot Europa i van colpejar persones que es trobaven a més de 65 quilòmetres de distància. Durant les dues nits següents, el cel nocturn es va mantenir il·luminat a Àsia i algunes regions d'Europa; no obstant això, a causa de la dificultat per accedir a la zona i l'absència de pobles propers, cap expedició es va aproximar al lloc en els tretze anys següents.
No va ser fins al 1921 que Leonid Kulik (científic del Museu de Mineralogia de Sant Petersburg i expert en meteorits) va fer el primer intent per acostar-se al lloc de l'impacte; no obstant això, l'inhòspit de la regió va provocar el fracàs de l'expedició.
El 1927, Kulik va encapçalar una altra expedició que finalment va accedir als milers de quilòmetres calcinats i per a la seva sorpresa, l'esdeveniment no va deixar cap cràter d'impacte, només una àrea de 4 quilòmetres de diàmetre on els arbres es mantenien encara drets, però sense branques ni escorça. Al seu voltant, milers de quilòmetres més d'arbres derrocats marcaven l'epicentre, però increïblement, no hi havia cap evidència d'un cràter o restes de meteorit a la zona.
«El cel es va partir en dos i va aparèixer un foc dalt»
Tot i el desconcert, l'esforç de Kulik va aconseguir trencar l'hermetisme dels pobladors, que van aportar els primers testimonis de l'esdeveniment de Tunguska.
El relat de S. Semenov, un testimoni presencial que era a 60 quilòmetres de l'impacte i que va ser entrevistat per Kulik, és potser el més famós i detallat de l'explosió:
“A l'hora de l'esmorzar estava assegut al costat de la casa de postes a Vanavara (…) de sobte, vaig veure que directament cap al nord, sobre la carretera Tunguska d'Onkoul, el cel es va partir en dos i va aparèixer un foc dalt i ample sobre el bosc La divisió al cel es va fer més gran i tot el costat nord estava cobert de foc.
En aquell moment em vaig posar tan calent que no ho vaig poder suportar, com si la meva camisa estigués en flames; del costat nord, on hi havia el foc, va arribar una forta calor. Volia arrencar-me la camisa i tirar-la a baix, però després el cel es va tancar i va sonar un cop fort i em van llançar uns metres.
Vaig perdre el sentit per un moment, però després la meva dona va sortir corrent i em va portar a casa (…) Quan el cel es va obrir, el vent calent va córrer entre les cases, com dels canons, que van deixar rastres a terra com a camins, i van fer malbé alguns cultius. Més tard vam veure que moltes finestres estaven trencades i al graner, una part del pany de ferro es va trencar”.
La NASA considera que l?esdeveniment de Tunguska és l?únic registre de l?entrada d?un meteoroide de gran magnitud a la Terra en temps moderns; no obstant això, des de fa més d'un segle, les explicacions sobre la inexistència d'un cràter o material del meteorit al lloc del suposat impacte han inspirat centenars d'articles científics i teories del que va passar exactament a Tunguska.
La versió més acceptada actualment assegura que el matí del 30 de juny de 1908, una roca espacial d'aproximadament 37 metres d'amplada va penetrar l'atmosfera terrestre a una velocitat de 53 mil quilòmetres per hora, suficient per assolir una temperatura de 24 mil graus celsius.
Aquesta explicació assegura que el bòlid de foc que va il·luminar el cel no va fer contacte amb la superfície terrestre, sinó que va explotar a vuit quilòmetres d'alçada i va provocar l'ona expansiva que explica el desastre i els milions d'arbres caiguts a l'àrea de Tungusk.
