Un artista ha passat aquest temps en una cel·la per denunciar l'aïllament extrem al sistema penitenciari nord-americà. Foto: Imatge de la instal·lació Allen Golder Carpenter. (Harlesden High Street)
Una galeria pot ser moltes coses, de vegades també una cel·la. És el que ha succeït, literalment, al cor multicultural de Harlesden, al nord-oest de Londres. Durant tres dies, el performer Allen-Golder Carpenter ha estat tancat en un cubicle de tres metres quadrats a la vista del públic, encara que ell no va poder veure ningú. Es tracta de Cell 72: The Cost of Confinement, una instal·lació creada amb l'artista conceptual Emmanuel Massillon per denunciar l'aïllament extrem al sistema penitenciari nord-americà. Els sona? De fet, a Espanya el músic Xavibo va decidir fa cosa d'un mes tancar-se durant 13 dies en un aparador aïllat ("aprenent a estar sol", va assenyalar ell) mentre se'l podia veure 24 hores en un directe de YouTube. En el cas de la performance de Carpenter i Massillon, és una mica més brutal: una cel·la buida, amb un matalàs brut, una taula metàl·lica i un telèfon. Carpenter, vestit amb un uniforme de pres, va entrar el 6 de juny passat i va passar 72 hores a dins. No hi ha dramatització, ni espectacle: només la cruesa de la tancada. El públic el va poder observar des d'una sala contigua, mitjançant un vidre unidireccional, sense possibilitat d'interacció. El públic el pot observar des d'una sala contigua, a través d'un vidre unidireccional, sense possibilitat d'interacció Ni Massillon ni Carpenter han passat per presó, però tots dos van créixer a Washington DC, una ciutat amb una de les taxes més altes d'empresonament del país, especialment entre la població negra, segons assenyala The Guardian. L'obra no neix des de l'experiència directa, sinó des de l'observació constant del dany estructural que provoca el sistema penal en comunitats senceres. Segons expliquen, l'objectiu és convertir aquesta violència invisible en una experiència tangible, una interpel·lació directa a l'espectador. Durant el confinament de tres dies, Carpenter va executar obres amb materials rudimentaris: va transformar raspalls de dents d'un sol ús —com els que es converteixen en armes improvisades a les presons— en escultures simbòliques, com rellotges de sorra construïts amb encenalls. En acabar, l'uniforme que ha vestit s'incorporarà a l'exposició com a testimoni del que ha viscut. La instal·lació, oberta fins al 8 de juny a la Harlesden High Street Gallery, destina el 15% dels seus ingressos a organitzacions dedicades a la justícia social i l'educació per a persones preses, com ara la DC Access to Justice Foundation. Aquesta dimensió activista reforça la vocació política del projecte, que vol anar més enllà de la reflexió estètica. Cell 72 també cerca desmuntar la romantització de la presó present en certes narratives culturals, des del cinema fins a la música urbana. "La presó ha esdevingut un símbol d'estatus en algunes cultures musicals", adverteix Carpenter. “Però per als qui l'han viscuda —o la tenen por, com nosaltres— és una experiència devastadora”. En aquest sentit, l'obra no només denuncia, sinó que confronta clixés populars profundament arrelats. Massillon cita com a referent directe l'artista alemany Joseph Beuys i la seva acció I Like America and America Likes Me, en què va conviure tres dies amb un coiot. “El meu coiot és la presó”, assegura. “Enfrontar-ho així, des de l'art, és una manera de mirar l'abisme sense que t'empassi”. Carpenter comparteix aquesta idea: la tancada simulada no busca espectacle, sinó impacte emocional i consciència política. El referent és l'artista Joseph Beuys i la seva acció 'I Like America and America Likes Me', en què va conviure tres dies amb un coiot La pregunta que flota darrere dels vidres de la galeria és incòmoda però eficaç: per què ens pertorba tant veure algú tancat durant tres dies, quan milers de persones compleixen anys —fins i tot dècades? Cell 72 no dóna respostes, però obliga a fer-se les preguntes adequades. CONFIDENCIAL.COM
Tags:
COLLONADES
