Abans d'abaixar la persiana per vacances, em poso nostàlgic. Me'n vaig, per exemple, als Jocs de Barcelona’92: si s'estiguessin disputant en aquest 2025, avui abordaríem la sisena jornada.
En aquests dies, 33 anys enrere, me n'anava amb el meu pare a l'Estadi de Viladecans, a contemplar el dol del Carib del beisbol, la batalla entre la nostra República Dominicana i Cuba, i una dama, quan batien els cubans, no deixava de baladrejar-li al pitcher dominicà:
–Apunti-li a la cabesa, a la cabesa!
La memòria és així de capritxosa.
La meva, a vegades, es queda en el tontorrón.
Vuit anys més tard, a Sydney 2000, Eric Desembeni es llançava a la piscina del Centre Aquàtic Internacional, en la badia de Homebush. Musambani era equatoguineà, nedava amb una invitació del Comitè Olímpic Internacional i totes les mirades estaven tornades cap a ell perquè en aquell moment, en la primera ronda dels 100m lliure, el noi estava sol, més sol que l'una: els seus dos companys de sèrie havien estat desqualificats per sortides nul·les.
Resulta que l'home va arrencar fort, amb energia juvenil, i va tancar el primer llarg en 40 segons, fins aquí aguantava el tipus, més o menys, però en virar, va sentir que la piscina s'allargava i a 25 metres de l'arribada, aquí només vèiem a un home bracejant per sobreviure.
El final va ser tan agònic com ridícul, i també una oda a l'olimpisme, i d'allí va sortir una bonica història: diversos patrocinadors es van interessar en Musambani i l'home va rebre ajudes. Es va instal·lar a Barcelona durant diverses setmanes i es va entrenar en una piscina de Badia del Vallès, i quan vaig saber que per aquí caminava, per ell que me'n vaig anar.
L'abordem en la piscina. Espinosa el va retratar en la vorada (foto superior) i després Musambani va dir:
–Em dutxo i l'atenc. Esperi'm.
Així vaig fer. Li vaig esperar per una estona que es va fer llarg, larguíííísim, i al cap va sortir i em va dir:
–Perquè no podré atendre'l. Ha de parlar abans amb el meu agent, aquí està el seu número.
Allí mateix vaig cridar a l'agent, i la resposta de l'home em va deixar gelat:
–Si vol entrevistar a Eric, val mil euros...
Buuuufffff, vaig esbufegar mentre metabolitzava la resposta. Vaig haver de contestar-li que no, clar. Així que em vaig acomiadar de Musambani i vaig sortir per aquella porta, i mentre em dirigia al cotxe, vaig començar a riure. Perquè aquell Ebenezer Scrooge acabava de fer-me un regal magnífic: podia explicar als lectors que el pitjor nedador del món demanava diners per entrevistar-lo.
PD: En fi, pensant en piscines, m'acomiado per unes setmanes. Benvolgut lector, no s'oblidi de supervitaminar-se i mineralitzar-se. Sergio Heredia a la vanguardia
Tags:
COLLONADES
