Vinculen catalanisme i racisme en una revista de filosofia

'Claves', dirigida per Fernando Savater, repassa les teories etnicistes prèvies a la II Guerra Mundial que atribuïen "sang ària" als catalans. I aquí hi ha la clau de les delirants opinions de la revista, l'exfilòsof i exlùcid Fernando Savater, que dit curt i ras està malalt amb la cosa dels catalans, afectat com està per la síndrome de xenius, tot i no ser català. Deia Luri que a vegades la intel·ligencia pot ser cursi, i jo afirmaria que un filòsof o exfilòsof pot ser idiota. Savater no ha entès res. Això si, l'homínid en els seus pocs moments de lucidesa mental, està encantat d'haver-se conegut.

S'insinua que encara són vigents en el procés català, i vol desmuntar "el tòpic" que "el nacionalisme català, a diferència del basc, no es basa en la raça"

Les revistes de filosofia política es dediquen a analitzar l'actualitat amb perspectiva, a buscar nous enfocaments, a oferir noves interpretacions, a donar el màxim de dades històriques possibles per poder interpretar una situació... En aquest context, la revista Claves de Razón Práctica, dirigida pel filòsof Fernando Savater i editada pel Grupo Prisa, no té cap inconvenient en publicar en el seu número de març/abril un article de l'historiador Francisco Martínez Hoyos en què estudia les teories racistes existents en el catalanisme de principi de segle XX, i assegurar tot seguit que, encara avui, són plenament vigents. "El racisme i la xenofòbia, per desgràcia, es van resistir a desaparèixer, i fins i tot es van camuflar sota termes més políticament correctes com el d'ètnia. Són conegudes les declaracions d'Heribert Barrera", defensa Martínez Hoyos.

L'article arrenca afirmant que és un "tòpic" considerar que "el nacionalisme català, a diferència del basc, no es basa en la raça com a font d'identitat", i tot seguit es dedica a ressaltar aquells autors que, prèviament a la II Guerra Mundial, es feien seves les teories racistes aplicades a Catalunya.

"A Lo catalanisme (1886), Valentí Almirall es lamentava que Catalunya estigués dominada per una raça inferior, el decadent poble castellà, al que situa un esglaó per sota d'una escala de civilització encapçalada pels anglosaxons", apunta l'historiador. "Aquesta concepció racista acabaria passant al corpus doctrinal del catalanisme (...). Així, Casas-Carbó, a Estudis de filologia catalana (1891), va utilitzar la disciplina que donava títol al volum per intentar demostrar el suposat origen ari de la 'raça catalana'", continua, apuntant que en la mateixa línia de pensament s'hi trobaven autors com Domingo Martí i Julià, Bonaventura Riera o Joan Bardina.

Martínez Hoyos -director de la revista Historia, Antropología y Fuentes Orales- també ressalta els pensaments de Pompeu Gener, "que dubtava que la majoria d'Espanya fos capaç d'accedir a la modernitat per una qüestió genètica. Al centre [de la península] hi dominava la sang semítica i berber, amb tot el que això comportava: morositat, mala educació, caciquisme [...] En canvi, els catalans, en ser de sang ària...".

Tot seguit, Martínez Hoyos també inclou en aquesta línia de pensament els historiadors Antoni Rovira i Virgili i Ferran Soldevila. El primer, avisa, "va alertar contra una suposada amenaça descatalanitzadora. La resta d'espanyols, a Catalunya, havien de ser considerats estrangers i, per tant, no gaudir de drets nacionals". El segon, considera, veia com un "problema" la immigració "d'andalusos i murcians. Se n'ha de limitar l'arribada, perquè no s'adapten a la realitat local tan bé com, per exemple, els aragonesos, més afins a la població catalana. Les persones provinents del Sud, en canvi, es distingeixen per un nivell social baixíssim. Són gairebé tots analfabets".

Pompeu Fabra tampoc no se salva d'aquest racisme català. "Diversos prohoms del catalanisme, alguns tan distingits com el lingüista Pompeu Fabra, van signar un manifest de títol eloqüent: "Per la preservació de la raça catalana". Amb l'objectiu d'assolir aquesta finalitat, es proposava la creació d'una Societat Eugenèsica, destinada a valorar els avantatges i els inconvenients de la mescla entre catalans i espanyols".

Una ideologia que sobreviu al nazisme

"Després de la II Guerra Mundial i la derrota nazi, les ideologies basades en la raça van quedar desacreditades. A mitjan cinquanta, Vicens Vives criticava els que ho mesuraven tot en funció de les velles concepcions biològiques, les mateixes que havien produït desastres tan greus. El gran historiador no acceptava els prejudicis d'origen germànic que plantejaven el món en termes de lluita entre forts i dèbils. El racisme i la xenofòbia, per desgràcia, es van resistir a desaparèixer, i fins i tot es van camuflar sota termes més políticament correctes com el d'ètnia. Són conegudes les declaracions d'Heribert Barrera, d'Esquerra Republicana, sobre el fet que Catalunya no deuria res als immigrants, alhora que justificava la política contra els estrangers de l'ultradretà Haider", conclou Martínez Hoyos. naciodigital.cat