Ell simplement arriba i planta la càmera. La resta succeeix sol. Veïns i turistes passen pel seu costat i el miren, és clar. En l'era 'selfie' no és habitual trobar un fotògraf carretejant una aparatosa màquina de retratar de l'any 1920 amb una artesanal càmera fosca de fusta. De fet, la primera reacció de molts al veure'l és treure els seus mòbils -si és que no els carregaven ja a la mà- i, clic, immortalitzar-lo. Altres, no pocs, s'hi acosten. ¿D'on has tret la càmera? ¿Com funciona? ¿Ho puc provar? ¿Quant per una fotografia? La majoria de les vegades aquestes preguntes se senten en anglès. Un retrat en blanc en negre al davant de l'Arc del Triomf feta amb el mètode del calotip -això últim molts ho aprenen arran de les seves explicacions- és al capdavall un bonic i original record de Barcelona. 

El jove argentí Maximiliano Ortelli va arribar a Barcelona fa dos mesos, tot i que viu a Espanya des de fa 14 anys. "Vam venir amb la meva família a Alacant el 2002, quan la crisi del corralito", explica, Va entrar en contacte amb el món de la fotografia antiga en un viatge a Indonèsia el 2011. "Vaig veure un home amb una càmera d'aquestes en un camp d'arrossars -diu- i em vaig enamorar de la tècnica". "Em va atrapar la història del calotip. Va ser la democratització de la fotografia. Fins a la invenció d'aquesta tècnica -explica- només els més acabalats podien fer-se una fotografia".

Els més grans del barri que surten a passejar a Lluís Companys li expliquen històries sobre aquesta "democratització" a Barcelona. "M'expliquen que moltes persones baixaven del poble a la ciutat i es feien un retrat a Colom. Per a moltes parelles de principis del segle XX aquesta era la seva primera o fins i tot la seva única foto", relata. Se les coneixia com a càmeres minuteres, encara que no es trigava un minut, se'n trigaven -triguen- 15. "És l'àvia de la Polaroid", simplifica sempre Ortelli als curiosos. Només cal passar una estona amb el fotògraf i la càmera per veure l'interès que desperta entre els transeünts.

L'experiència oferta pel jove va més enllà de la foto. És acostar-se, mirar la càmera, posar sota l'arc i delectar-se mirant com el jove revela la foto de forma totalment artesanal. I després marxar amb el retrat imprès com a exòtic record.

Després de tornar d'Indonèsia va buscar a Alacant i va trobar un home que dominava la tècnica i construïa ell mateix les càmeres. Li va ensenyar tots els seus trucs i el va ajudar a construir la seva pròpia càmera, amb la qual va començar a treballar. I a viatjar. Es va instal·lar primer a Lisboa i va decidir després provar sort a Barcelona, ciutat en la qual sempre havia volgut viure. "També mogut -explica- pel canvi a l'alcaldia". A l'arribar a la capital catalana es va trobar que la Barcelona del civisme no és aquell lloc idealitzat pels artistes de carrer.

Primer va anar al parc Güell i, oh, sorpresa, va trobar que era de pagament. Es va col·locar fora de la zona monumental, quin remei, i va trobar un segon i de més difícil solució problema: la policia no li permetia muntar el trípode. Va trucar llavors a l'ajuntament per intentar regularitzar la seva situació, demanar algun permís, pagar la taxa que li plantegessin, però, després de marejar-lo, li van acabar dient que no era possible. Que no era una activitat recollida en cap epígraf. "Em sembla increïble que en una ciutat moderna com Barcelona es posin tantes pegues a l'art al carrer", denuncia.

Després d'un primer mes al verger projectat per Gaudí amagant-se de la policia va decidir traslladar-se a l'Arc del Triomf, on ha passat un agost més tranquil. "Aquí no hi ha secreta, i quan passa la Urbana recullo i me'n vaig. Com a mínim no m'amenacen de prendre'm la càmera, com al parc Güell", acaba dient el jove, que té la il·lusió de "dignificar" el seu ofici. elperiodico.cat
Share To:

Francesc Puigcarbó

COMENTARIS:

0 comentarios