El president dels EUA s’ha convertit en protagonista de tot tipus de sàtires, burles i acudits al planeta sencer. Els seus imitadors espanyols es declaren feliços de disposar d’un personatge tan fàcilment parodiable com ell, però molts reconeixen que el ridiculitzen per atacar-lo. Rialles com a arma de defensa contra els seus excessos.
veure el vídeo
veure el vídeo
Se li ha de reconèixer a Donald Trump, la cara més visible de l’era de la postveritat, que en alguna cosa no mentia quan es postulava per dirigir el país més potent del planeta i llançava promeses alegrement sense fonamentar: la seva arribada a la Casa Blanca, tal com va anunciar, ha generat llocs de treball. Almenys, ho ha fet entre els professionals de l’humor, que en els últims dies i setmanes han convertit el nou inquilí del Despatx Oval en la diana dels seus dards i paròdies. De Mèxic a Holanda, de Colòmbia als Estats Units i d’Espanya a la Xina, no hi ha país al món que no compti ja amb el seu imitador oficial –o la seva prole d’imitadors– del president nord-americà, convertit a aquestes hores en el ninot d’una caricatura global, el protagonista d’un acudit sense fronteres, la sàtira en què no es pon el sol.
Trump ha arribat espantant amb les seves formes i fent por amb les seves amenaces, però el planeta ha contestat rient-se’n a la seva cara a partir de les imitacions del magnat del tupè de vainilla que amb urgència han servit còmics i caricaturistes dels quatre punts cardinals. Una forma com una altra qualsevol de dir-li no i exercir la resistència davant els seus excessos.
Al seu país, fins i tot, figures tan alienes a l’humor com l’actriu Meryl Streep, els intèrprets Johnny Depp i Bruce Willis o l’exjugador de la NBA Dirk Nowitzki s’han atrevit a ridiculitzar-lo disfressant-se d’ell, encara que el que ha aconseguit treure’l de polleguera ha sigut Alec Baldwin. Les seves paròdies al programa Saturday night live van acabar provocant la ira de l’empresari en forma de tuit menyspreador.
En una setmana al capdavant de la presidència dels Estats Units, Donald Trump ha ordenat construir un mur per aïllar el seu país, ha tombat el servei públic de salut i ha dinamitat l’equilibri comercial internacional. Mai el poder es va exercir des de la Casa Blanca amb tant autoritarisme, però tampoc abans un president nord-americà va ser pres tan amb conya.
Com si la burla i la ironia fossin les úniques armes per poder fer front als seus despropòsits, en el programa satíric holandès Zondag met Lubach, de la televisió holandesa VPRO, han proposat «crear un oceà per separar els Països Baixos de Mèxic, pagat pels mexicans» –el vídeo paròdic ja suma un total de cinc milions de visites a Youtube– i a Hong Kong és possible trobar imitadors anònims de Donald Trump i el líder nord-coreà,Kim Jong-Un, anant de la mà al metro com dos còmplices capaços de fer volar el planeta. La careta de Trump està cridada a ser la màscara més demanada en els pròxims carnavals.
«No deixa de ser inquietant que gent tan diferent amb idees tan diferents ens estiguem fotent del mateix. Em mosqueja», observa Rapa Carballo, membre del col·lectiu de còmics de Mongolia, que a part de la revista satírica disposen d’un canal a Youtube en el qual també mostren la seva particular caricatura del president nord-americà i han muntat un musical on ofereixen al públic l’oportunitat de llançar-li pastissos en directe.
A Espanya, a més, s’ha produït un fet paradoxal: la firma de sondejos Ipsos assegura que els espanyols tenim la pitjor opinió de Trump de tot el món, però en les últimes setmanes s’ha produït una eclosió d’imitacions del magnat. Humoristes com Los Morancos, José Mota, Raúl Pérez, Javier Gurruchaga, Chema Trueba i Joaquín Reyes s’han llançat a crear les seves personals versions de Trump en programes de tele, xous teatrals i vídeos de Youtube. I amb gran èxit, si jutgem les reaccions del públic.
«És veure’m sortir disfressat de Trump, i al pati de butaques se sent una riallada unànime. La gent té unes ganes boges de riure’s d’ell, es nota», explica César Cadaval, encarregat de donar vida a l’inquilí de la Casa Blanca en el xou que els Morancos passegen pels teatres, així com en el vídeo que la parella d’humoristes ha creat per a internet, amb la seva corresponent cançó paròdica. «Tot va començar per una broma, perquè deien que m’assemblo a ell, però el vídeo ja suma tres milions i mig de visites i des de Llatinoamèrica ens feliciten per atrevir-nos a estovar-lo amb l’espardenya al cul», revela Cadaval.
Deixant de banda el temor que genera la seva figura, els professionals de la caricatura reconeixen que les ha tocat la loteria amb la irrupció d’un personatge tan histriònic com Trump en l’escena política mundial. «És un regal, només cal veure’l i sentir-lo per tenir la paròdia feta a l’instant, perquè ell mateix és una paròdia amb potes», assenyala Raúl Pérez, expert a emular multitud de personatges públics.
A força d’estudiar l’empresari en desenes de vídeos, el còmic creu haver-li trobat el truc. «Els seus morreits en pla selfie, els seus índexs apuntant al cel, com esperant un Donut, i els seus moviments de braços d’acordionista, ho posen fàcil», diu, encara que reconeix que cada nit que l’imita a Latemotiv, el programa que dirigeix i presenta Andreu Buenafuente a #0, ha de passar tres hores a la sala de maquillatge. «La pell de color cheto que llueix no s’aconsegueix en un segon», aclareix.
Davant Trump, segons els seus imitadors, el repte consisteix a embastar una caricatura que sigui capaç de superar l’original, i no sembla tasca fàcil. «El personatge és or pur per a un humorista, però la seva presència és tan exagerada i el que deixa anar per la seva boca sona tan bèstia que a vegades ens resulta difícil portar-lo a l’extrem, que és el que persegueix la paròdia, perquè ell ja hi arriba per si mateix», analitza Chema Trueba. A la vista de l’èxit que va aconseguir la pantomima del president nord-americà que va fer en el programa El Intermedio, el còmic va decidir crear un xou basat en la seva figura, titulat Trump. Dios salve a América.
Trueba s’inspira en els informatius, que sol escoltar amb una llibreta a la mà per anotar les burrades que llança l’empresari i buscar-li tornades hilarants, però reconeix que a vegades li costa anar més enllà. «El dia de la manifestació de dones, disfressat de Trump vaig dir davant el públic: ‘¿Veieu? ¡He arribat a la Casa Blanca i en un dia he millorat la seguretat viària!’. La gent va riure, però aquest acudit misogin no m’hauria atrevit a pronunciar-lo en boca d’un altre personatge», confessa.
ACUDITS RACISTES I HOMÒFOBS
Disposat a no deixar canya dreta, Trump ha aconseguit dinamitar també els límits de la correcció política, fins i tot en l’humor. Amb ell com a excusa, els acudits grollers, racistes i homòfobs estan admesos, hi ha barra lliure. «És un tipus grotesc, hortera, ridícul, passat de rosca. Un mamarratxo. Em recorda l’últim Elvis, el del concert de Las Vegas, només que Elvis no em feia por i aquest sí», afirma Javier Gurruchaga. Per celebrar el 40 aniversari de l’Orquesta Mondragón, el músic ha muntat un xou al qual ha incorporat una paròdia del líder republicà. La seva referència, diu, és el Hitler que feia Chaplin a El gran dictador. «Tots dos són igual de perillosos», avalua el cantant.
En les reflexions que fan els imitadors de Donald Trump sobre el nou president dels EUA es detecta bel·ligerància. Les seves paròdies no només busquen provocar el riure, també volen agitar les consciències, i els autors d’aquests pessics satírics no ho dissimulen.
«Trump representa tot el que un ésser humà civilitzat és capaç de detestar, i el riure pot ser un bon instrument per canalitzar aquest odi i donar-li forma», analitza Rapa Carballo. ¿Humor com a arma de destrucció de la infàmia i el despropòsit? «Aquesta és l’anada. Els que parodiem Trump, en el fons, som els Lee Harvey Oswald de l’humor», explica el còmic en referència al franctirador que va assassinar el president John F. Kennedy. I afegeix: «Aquesta és la nostra munició, no pararem fins a acabar amb ell». - elperiodico.cat - sbd:29.01.2017
Tags:
COLLONADES
