No estic segur de en quin segle es va instaurar el costum de pintar un retrat dels capitostos majors del regne i tampoc sé molt bé si ho feien per exalçar-lo o per descollonar-se d'ells. Per exemple, Goya va pintar a la família de Carles IV com si estigués filmant un documental sobre òlibes mentre que Velázquez, algun temps enrere, va treure al Comte-Duc d'Olivares a cavall, amb un escorç tan atrevit com per posar en primer pla el cul de tots dos. Els pintors sabien de sobres no només amb què es governava sinó també com marxava l'economia de llavors. Més o menys com ara.
Penjar un retrat de l'ex ministre Wert, en qualsevol cas, sembla fora de lloc, no diguem d'època. Amb Wert hauria estat més apropiat un baix relleu o, millor, una pintura rupestre. A molta gent li sembla un dispendi i un disbarat aquest costum vuitcentista d'encarregar un retrat d'un ministre com a recordatori de la seva tasca, quan el que intentem, segons se'n van, és oblidar-los com més aviat millor. En tot cas, l'acompliment de Wert al ministeri de Cultura ha estat tan vuitcentista que potser l'artista, Rafael González Cidoncha, l'hauria d'haver pintat a l'estil neoclàssic -en pla odalisca-, romàntic -davant una universitat en ruïnes-, o puntillista - 775.000 floretes a un euro cadascuna, que era el cost de manteniment dels seus jardins a la cancelleria de París. Difuminar-lo a l'estil Turner potser hauria estat el millor de tot.
En qualsevol cas una pintura del segle XIX potser fos l'opció més moderna per retratar un dels cervells grisos d'un executiu entestat a tornar-nos a l'Espanya de la Contrareforma. La llàstima és que el pintor, d'acord amb el seu estil, no hagi cobrat també vint mil rupies, vint mil reals o vint mil maravedíes. Per evitar un posat vetust, González Cidoncha ha tret a Wert de mig costat, amb una lleugera semblança a aquella fotografia juvenil que va sortir a la solapa del primer llibre de Truman Capote, una foto de la qual l'escriptor deia que, en certa manera, estava convidant a algú a seure a la falda. La semblança, és clar, és involuntaria per la improbable que resulta que Wert hagi fullejat alguna vegada un llibre de Truman Capote encara que sigui per la solapa.
Al solemne acte de la col·locació del retrat han estat convidats únicament reporters gràfics, qualsevol dels quals va poder treure diverses instantànies molt més semblants a l'ex ministre que l'oli i fins i tot que l'original. També considerablement més barates, perquè amb el que ha costat el quadre, i tal com està la professió, es podien haver adquirit diversos àlbums de família plens de fotos de gom a gom, diversos jardiners de la cancelleria i tot sobrava per a dos o tres fotògrafs. En canvi s'ha prohibit expressament la presència de periodistes, davant el perill que li fessin alguna pregunta incòmoda a Wert o, pitjor encara, que responguessin ell o el retrat.
Penjar un retrat de l'ex ministre Wert, en qualsevol cas, sembla fora de lloc, no diguem d'època. Amb Wert hauria estat més apropiat un baix relleu o, millor, una pintura rupestre. A molta gent li sembla un dispendi i un disbarat aquest costum vuitcentista d'encarregar un retrat d'un ministre com a recordatori de la seva tasca, quan el que intentem, segons se'n van, és oblidar-los com més aviat millor. En tot cas, l'acompliment de Wert al ministeri de Cultura ha estat tan vuitcentista que potser l'artista, Rafael González Cidoncha, l'hauria d'haver pintat a l'estil neoclàssic -en pla odalisca-, romàntic -davant una universitat en ruïnes-, o puntillista - 775.000 floretes a un euro cadascuna, que era el cost de manteniment dels seus jardins a la cancelleria de París. Difuminar-lo a l'estil Turner potser hauria estat el millor de tot.
En qualsevol cas una pintura del segle XIX potser fos l'opció més moderna per retratar un dels cervells grisos d'un executiu entestat a tornar-nos a l'Espanya de la Contrareforma. La llàstima és que el pintor, d'acord amb el seu estil, no hagi cobrat també vint mil rupies, vint mil reals o vint mil maravedíes. Per evitar un posat vetust, González Cidoncha ha tret a Wert de mig costat, amb una lleugera semblança a aquella fotografia juvenil que va sortir a la solapa del primer llibre de Truman Capote, una foto de la qual l'escriptor deia que, en certa manera, estava convidant a algú a seure a la falda. La semblança, és clar, és involuntaria per la improbable que resulta que Wert hagi fullejat alguna vegada un llibre de Truman Capote encara que sigui per la solapa.
Al solemne acte de la col·locació del retrat han estat convidats únicament reporters gràfics, qualsevol dels quals va poder treure diverses instantànies molt més semblants a l'ex ministre que l'oli i fins i tot que l'original. També considerablement més barates, perquè amb el que ha costat el quadre, i tal com està la professió, es podien haver adquirit diversos àlbums de família plens de fotos de gom a gom, diversos jardiners de la cancelleria i tot sobrava per a dos o tres fotògrafs. En canvi s'ha prohibit expressament la presència de periodistes, davant el perill que li fessin alguna pregunta incòmoda a Wert o, pitjor encara, que responguessin ell o el retrat.
PUNTO DE FISIÓN - DAVID TORRES - publico.es -
Tags:
COLLONADES
