L'Administració dels Estats Units va promoure experiments com els del Ford Nucleon per explorar noves fonts d'energia en vehicles. Imagina anar a l'estació de servei i en lloc de situar-te a la mànega de la benzina oa la del dièsel, demanar que t'omplin el dipòsit amb urani. La idea no és nova, però ara torna a cridar l?atenció a causa dels intents d?alguns països de revitalitzar l'energia nuclear i que se la consideri energia verda, com proposa França.
La proposta de fer servir un reactor nuclear per moure vehicles va sorgir a finals dels anys cinquanta per intentar buscar combustibles alternatius al petroli. Ford va ser una de les marques que va explorar la possibilitat de construir un cotxe basat en aquesta tecnologia. Va realitzar diversos prototips d'un model que anomeno Nucleon, un automòbil mogut per un reactor nuclear.
El Nucleon era una idea interessant en un moment en què el món estava intentant deixar enrere la ressaca de la Segona Guerra Mundial. Calia reconstruir una societat devastada pels estralls de la guerra. Van ser anys de recuperació econòmica en què tot era nou. També l'energia nuclear, encara que en aquell moment es deia atòmica per la relació amb els àtoms.
El cotxe no es podria apagar mai perquè la fissió nuclear genera una reacció contínua gairebé impossible d'aturar. A banda que es tractava d'una força amb una capacitat destructiva prou brutal per aniquilar dues ciutats al Japó, poca cosa més se sabia. Se la veia com una mena de panacea, semblava inesgotable i aparentment no contaminava. Era gairebé màgica. Després de fer-la servir en vaixells i submarins, es van plantejar aplicar-la als cotxes sense imaginar tot el que es descobriria després.
El sistema es basava que el vapor d'aigua generat per la fissió nuclear produït per un reactor mogués una turbina que lliurés a les rodes la potència generada. I això és el que havia de passar al Ford Nucleon si s'hagués fabricat a escala real. La sensatesa dels responsables de Ford, a més d'importants problemes de calat, van fer que allò es quedés només a la fase de prototip. El primer inconvenient perquè no es portés a la producció en sèrie va ser la impossibilitat de crear un reactor nuclear prou petit per ser instal·lat en un automòbil; la segona, que el cotxe no es podria apagar mai perquè la fissió genera una reacció contínua gairebé impossible d'aturar; la tercera, l'enorme pes que caldria afegir al vehicle en revestiments aïllants. I tot això sense especular amb el que passaria si hi hagués un xoc entre dos cotxes amb aquesta tecnologia. A favor seu, una autonomia de 8.000 quilòmetres, més dels que molts cotxes actuals recorren anualment.
El disseny del Nucleon era molt singular. La seva cabina estava molt avançada, gairebé davant de l'eix davanter, molt futurista, aerodinàmica i envidriada. Darrere, entre els dos eixos, i lluny dels ocupants, anava situat el reactor que, si s'arribés a produir seria, havia de portar recobriments especials, amb plom i aigua pesada per protegir la zona on es realitza la fissió de l'urani. Ombres sens dubte en tenia moltes el projecte. Es va especular que darrere seu i del treball dels enginyers de Ford hi havia l'Administració nord-americana que volia saber quin recorregut podia tenir l'energia nuclear al camp de la mobilitat individual.
Actualment segueix sent un projecte irreal amb pocs aspectes d'arribar a la cadena de producció; els problemes que van frenar el desenvolupament continuen sense resoldre's. Va ser senzillament un exercici d'imaginació que qui sap si algun dia aconseguirà trencar les barreres que el van frenar.
